Història

La presència humana al municipi de Tavèrnoles es documenta des d’època prehistòrica.

Les primeres evidències d’ocupació del territori cal cercar-les al complex arqueològic de Savassona, on es van recollir restes de ceràmica cardial, característica d’un dels primers estadis del Neolític. Aquest complex arqueològic està format per diversos jaciments: el Rec de la Fíbula, la Balma 81, la Tomba 1958, les Pedres Gravades, la Pedra del Sacrifici, la Pedra del Dau i la Pedra 81. Els jaciments de Savassona ofereixen un ventall de restes arqueològiques relacionables amb diferents horitzons culturals, que permeten constatar la continuïtat d’hàbitat d’aquesta zona des del Neolític Antic i Mig, el Calcolític, passant per diverses etapes del Bronze, l’Edat del Ferro i l’Ibèric.

D’altra banda, els materials arqueològics del jaciment del Puig del Far, datats entre el Bronze Mig i el Bronze Final, indiquen també la presència humana en aquest període.

L’ocupació romana del municipi es troba únicament representada pel jaciment de can Roquet, centre d’explotació ceramista. Malauradament, aquest indret no ha estat objecte de cap tipus d’intervenció arqueològica, que permetria l’obtenció de més dades sobre aquesta època.

Tot i l’existència d’aquests testimonis de poblament en època antiga, Osona no esdevé una demarcació amb prou significació política fins a finals del segle VIII i principis dels segle IX. En aquests moments era un territori pràcticament despoblat, amb inexistència d’organitzacions territorials, circumstància motivada per la descomposició de la societat hispanogoda i les constants irrupcions sarraïnes al territori.

La monarquia carolíngia es va organitzar per tal de defensar-se de les ràtzies, recuperar el territori perdut i establir una frontera amb els sarrains. La repoblació i defensa del territori es va afermar durant el regnat de Guifré el Pilós, quan es va produir un transvasament de la població des de les zones muntanyoses cap a les planes fèrtils. El comtat d’Osona fou repoblat per habitants procedents de la Cerdanya.

Aquesta reorganització territorial, que es va iniciar entre els segles X i XI, es vincula a l’aparició del feudalisme, un nou ordre social i econòmic que va substituir definitivament les estructures de la tardoantiguitat. La nova reorganització territorial es troba definida per l’encastellament i la parroquialització dels nous termes.

L’encastellament, l’aparició d’un conjunt de fortificacions termenades, va respondre tant a la voluntat defensiva contra l’enemic exterior, els musulmans, com al poder i control sobre la població del territori que dominaven. El castell de Savassona va exercir el control sobre l’actual terme de Tavèrnoles.

Tanmateix, l’organització i defensa estratègica del territori es va dur a terme a través de les torres, guàrdies i domus que articulaven la xarxa defensiva i ajudaven a consolidar el domini territorial. En són exemples el casal de Vilamuntà i el castell de la Roca Purpirol.

En quant a la parroquialització del terme, es van bastir un conjunt de noves esglésies parroquials, que seguien els cànons d’un nou ordre arquitectònic comú a l’Europa occidental, el romànic, amb un territori (parròquia) adscrit, sobre el que tenien el dret de cobrar impostos, el delme, una desena part de la collita.

Un dels testimonis d’aquesta primera organització de la terra la constitueixen les consagracions o d’altres documents que acrediten l’inici de l’activitat de les parròquies de Sant Esteve de Tavèrnoles, Sant Pere de Savassona, i de les capelles de Sant Feliu de Savassona, Santa Margarida d’Ardola i la desapareguda de Sant Jaume del Cós, construïda al segle XI, i destruïda durant la Guerra Civil.

La història medieval pròpiament dita de Tavèrnoles és la del castell de Savassona, la de les dues parròquies que corresponen al terme, Sant Esteve de Tavèrnoles i Sant Pere de Savassona, i la de la capella de Sant Feliuet de Savassona.

El castell de Savassona i les diverses parròquies i capelles, distribuïdes al llarg de tot el terme de l’actual Tavèrnoles, responen a la voluntat per part dels senyors feudals, de controlar i organitzar el territori i la seva població.

La principal font generadora de riquesa a les societats de l'Edat Mitjana era la terra, i la disputa pel poder es centrava en el control de la propietat i dels drets que se’n derivaven.

A la segona meitat del segle XIV, el creixement demogràfic es va aturar a causa de la Pesta Negra, que va afectar a tota Europa. A Osona, un terç de la població va morir i una part dels masos van quedar rònecs. A la parròquia de Tavèrnoles només van sobreviure unes poques famílies. Un cop superades les seqüeles de la Pesta Negra i dels terratrèmols del segle XV (1428 i 1448), es va iniciar un creixement lent però progressiu de la població i de l’economia, durant els segles XVI i XVII. A partir del segle XVI, Tavèrnoles va superar el nombre d’habitants de Savassona, situació que havia estat a la inversa durant l’edat mitjana.

Un aspecte rellevant d’aquest període històric, que afectà profundament la zona de les Guilleries, Savassona i el Collsacabra, fou el fenomen del bandolerisme, que va representar una contestació popular a les crisis econòmiques dels segles XVI i XVII. El sorgiment d’aquest fenomen popular substituïa un bandolerisme anterior, encapçalat per l’aristocràcia empobrida, que feia ús de les armes per solucionar les seves rivalitats. El bandolerisme també tenia connotacions polítiques entre dues faccions dels nobles catalans: els nyerros i els cadells. Els primers representaven el món feudalitzat de la muntanya, i els segons, les ciutats i viles, més ben disposades a l'autoritarisme monàrquic.

Al segle XVII es reprengueren les disputes dels nyerros i cadells d’una manera continuada. El baró de Savassona, que es trobava al grup dels nyerros, mogut pels seus interessos polítics, va protegir, dins dels seus dominis, alguns bandolers com Perot Rocaguinarda o Joan Sala, àlies en Serrallonga, de la mateixa facció dels nyerros. Altres bandolers de la comarca van ser el Fadrí de Sau, l’Escrivanet, el Toca- sons, en Ramon Felip i en Becaina.

Un cop superada la greu crisis econòmica i social del segle anterior, i coincidint amb la represa del progressiu augment de la població al segle XVIII, una bona part de les cases i masies del terme van ser reformades o ampliades. Els grans propietaris cedien petites parcel·les de terra a treballadors i menestrals, a canvi d’una part de fruits o censos en diner o espècies. Els grans masos del terme municipal de Tavèrnoles, que concentraven la major part de la terra i alhora tenien la major part de bestiar, eren Serrabou i el Banús.

Fins a mitjans del segle XIX es va veure reforçat aquest augment de població. Però a partir d’aquest moment, es va produir un important descens, per les constants migracions del camp a la ciutat o a les zones industrialitzades. Tanmateix, aquesta disminució de la població es va veure afavorida per les conseqüències dels diversos conflictes bèl·lics, com la Guerra del Francès, a principis de segle, i les tres guerres carlines, a les dècades dels anys 30, 40 i 70.

A principis del segle XX, la població del municipi es va mantenir estable. El nom de Tavèrnoles va aconseguir imposar-se en detriment del nom de baronia de Savassona, que era com havia estat conegut el terme durant molts segles.

L’any 1936, després del cop d’Estat del 18 de juliol, amb l’Alzamiento Nacional, els partits fidels a la República varen formar les Milícies Antifeixistes, encarregades de controlar i neutralitzar elements reaccionaris i feixistes. A Osona, aquestes milícies, que eren formades normalment per forasters, perseguien persones de dretes, de moviments catòlics i missaires, gent d'ordre, tant rics com o pobres i, en alguns casos, també catalanistes, votants de Unió Democràtica. En són exemple els successos ocorreguts al Pont del Vent.

En temps de guerra, els habitants de Tavèrnoles es van unir per ajudar-se els uns als altres i es va poder viure de forma “relativament” tranquil·la, en relació a d’altres pobles de la Plana. El Comitè Antifeixista va arribar a un acord amb els veïns per a organitzar, els divendres, un mercat a la lliça de Serrabou, on repartien uns vals per a canviar i obtenir els productes que més escassejaven. A Tavèrnoles, com a la resta de la comarca, van arribar refugiats de diferents llocs de l’estat espanyol, sobretot nens i gent gran. L’Ajuntament els va habilitar a l’església de Sant Esteve per a acollir-los.

El període de la postguerra, caracteritzat pels problemes vinculats a la manca de recursos econòmics, no va suposar una gran dificultat a una població dedicada a les activitats agrícola-ramaderes.

Un dels episodis populars del període de postguerra va ser la passejada per Osona de la Marededéu de Fàtima, pels volts de l’any 1950. A Tavèrnoles, la figura de la verge va ser conduïda pels carrers, acompanyada pels seus habitants, que duien fanalets encesos a les mans.

Un altre dels esdeveniments més recordats és el dia 24 de novembre de l’any 1957, quan es van estrenar dues campanes de l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles, la Maria Isabel i la Maria Carme Lluïsa. Les va beneir i batejar el bisbe de Vic, Ramon Masnou.

A principis de la dècada dels anys 70, es va construir la carretera BV-5213 per a poder arribar al Parador de Turisme de Sau, inaugurat l’any 1972. Aquesta carretera, que travessa tot el municipi, va obrir noves oportunitats d’ocupació als habitants de Tavèrnoles, que fins aquell moment havia estat un poble eminentment agrícola i ramader. L’any 1972, van entrar en funcionament el restaurant de Fussimanya i les piscines del Roquet, que van obrir un restaurant uns anys després; l’any 1991, es va inaugurar can Colomer, regentat per la família que durant dècades havia portat can Janot, l’únic restaurant que llavors hi havia al poble. L’any 1987, el Banús va ser habilitat com a equipament de turisme rural, convertint-se en pioners a Osona i, anys després, el mas Sabaters i can Janot.

Va ser també durant la dècada dels anys 70 del segle passat, quan el nucli de Tavèrnoles va créixer en direcció nord respecte al casc antic, fins a arribar a la carretera BV-5213, i es va desenvolupar el barri residencial del Roquet, a poca distància del poble. També va ser en aquesta època quan es van construir les diverses cases a Fussimanya.